«Decret de Nova Planta» un genocidi polític i cultural del poble valencià.

Tots els anys el 25 d'abril es commemora la derrota en la batalla d'Almansa i que va significar un genocidi polític i cultural del poble valencià i que dura fins al dia d'avui. 
Fem un poc d'història: El 1705 es va produir una insurrecció a favor de l’Arxiduc Carles d'Àustria en el Regne de València al ser proclamat com a rei, com a la resta dels regnes i territoris de la Corona d'Aragó, amb el títol de Carles III d'Espanya. No obstant això, el domini austriacista, com en el regne d'Aragó, va durar poc més de dos anys, com a conseqüència de la derrota de les forces aliades de l’Arxiduc Carles en la batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707. 


Després de la seua victòria, el primer rei Borbó d'Espanya, Felip V va promulgar els decrets de Nova Planta que van posar fi a tot el sistema legislatiu i polític valencià i la pèrdua dels drets com a poble. Segons aquests decrets els funcionaris eren nomenats pel rei i el valencià va ser prohibit com a llengua de l'administració, de l'ensenyança i de la predicació. 
El decret de Nova Planta deiaConsiderant haver perdut els regnes d'Aragó i València i tots els seus habitants per la rebel·lió que van cometre, faltant enterament així al jurament de fidelitat que em van fer com al seu legítim Rei i Senyor, tots els furs, privilegis, exempcions i llibertats que gaudien i que amb tan liberal mà se'ls havien concedit, sí per la meua, com pels senyors reis els meus predecessors, en aquesta monarquia s'afig ara la del dret de conquesta (…) i considerant també que un dels principals tributs de la sobirania és la imposició i derogació de les lleis (…) He jutjat convenient, i per açò, com pel meu desig de reduir tots els meus regnes a la uniformitat d'unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se igualment per les lleis de Castella, tan lloables i plausibles en tot l'univers, abolir i derogar enterament (…) tots els referits furs i privilegis, pràctiques i costums fins ací observades en els referits regnes d'Aragó i València, sent la meua voluntat que aquests es reduïsquen a les lleis de Castella, i a l'ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i en els seus tribunals sense cap diferència en res (...) 

Aquesta llei feta per dret de conquista, va ser un genocidi polític i cultural. Parlar de «genocidi», en aquest cas, pot resultar massa dur i excessiu, però si hi afegim el qualificatiu de «polític» ja s’acosta de prop a la realitat històrica. Genocidi, segons els diccionaris, és «la destrucció premeditada d’un grup humà (racial, nacional, lingüístic, religiós, etc.)». En el sentit estricte, una destrucció per extermini físic. En el sentit genèric, destruir l’existència del grup humà com a grup, no físicament persona a persona. Un genocidi cultural és destruir una cultura, un genocidi lingüístic és destruir una llengua, un genocidi polític és destruir un país com a país: la seua estructura política, el seu govern, les seues lleis, les institucions, els tribunals, l’administració, la moneda, etc., i en definitiva «la imposició i canvi de costums i la reducció a l’ús, forma i pràctica de govern» d’un altre país. Imposició, canvi i reducció, per la força de les armes. Quan un país és destruït i suprimit com a entitat política, no resulta excessiu qualificar aquesta destrucció amb els termes més durs i rigorosos. 

La idea d’haver perdut la llibertat comuna, fins i tot d’haver caigut en una forma de servitud, l’expressa també un borbònic convençut com el pare Minyana, quan constata que es troba «oprimida l'antiga llibertat dels valencians i allunyats del seu ancestral privilegi, els qui abans regien els seus propis drets semblants a un poble lliure van ser obligats a suportar la sort comuna de tota Espanya» I afegia: «Per primera vegada els valencians es van adonar de l'inevitable dany de la llibertat perduda i que s'havien precipitat en la lamentabilíssima esclavitud miserable». Altres filipistes destacats, es queixaven amargament que els austriacistes «és a dir, la majoria de la població» voldrien beure la sang dels botiflers, tan gran és l’odi que els tenen. 
Però asseguraven que ells, els valencians del bàndol borbònic, «ni tenim culpa ni hem desitjat la introducció de les alcabales, allotjaments, ni altres impostos, ni desitgem les lleis castellanes, ni el seu govern, tots ho rebutgem, perquè és tot introduït contra el ben comú i particular d'aquesta ciutat i regne i dels seus habitants». 
Els mateixos botiflers rebutgem les lleis, els usos i el govern castellà. Els nous càrrecs nomenats inicialment per les autoritats borbòniques van enviar informes, cartes i memorials de protesta, demanant la restitució de les lleis i institucions pròpies. 

La ciutat de València envià el seu advocat i un jurat, Josep Ortí i Lluís Blanquer, a presentar aquestes demandes a la cort de Felip V: la resposta va ser la detenció dels delegats valencians, que van ser enviats presos a Pamplona. I per afegir destrucció a destrucció, ni tan sols el dret civil valencià va ser restaurat, ni en tot ni en part, a diferència d’Aragó i també de Catalunya: fins i tot la vida privada dels valencians, inclosos els matrimonis o els testaments, hauria de seguir aquella «imposició i canvi de costums» i que contínua fins al dia d'avui.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Arturo Valls (Valencia 1975) Biografia.

Ausiàs March, escritor y poeta lírico valenciano.

Visitando la Torre Miramar "Valencia".