dijous, d’octubre 22, 2020

Comtat de Barcelona

El Comtat de Barcelona va ser el més important d'una série de comtats que els reis francs tenien en la península ibèrica i que es denominaven la Marca Hispànica. El tractat de  Corbeil, firmat en 1258 entre el rei d'Aragó i el de França, va supondre que el rei aragonés cedia al francés els comtats situats a l'atre costat del Pirineu; el franc renunciava definitivament en favor del rei d'Aragó els comtats que li quedaven de lo que històricament va ser la "Marca Hispànica".

Occitania-Wikipedia

Per si queda dubte, un mapa francés de l'any 1238 "23 anys abans del tractat de Corbeil" deixa clar quin era el repartiment "estatal" d'Europa. En el que el Comtat de Barcelona no apareix com un territori propi i independent, sino que queda repartit entre la Corona d'Aragó  i el Regne de França.  Açò deixa ben clar que el Comtat de Barcelona i més tard Catalunya mai va ser una nació, ni tan sols un territori autònom que poguera decidir per si mateix el seu destí amb un govern propi. Sempre varen estar baix el control d'atres nacions com el Regne d'Aragó, el de França i per últim el Regne de Castella.

Mapa de la Europa Medieval-ABC

I ara parlem de la llengua 
Els catalans i catalanistes defensen que la majoria dels quals van vindre amb Jaume I a València eren catalans i que es van assentar a la costa, mentre els aragonesos i altres ho van fer a l'interior del regne. Està és una mentida més, i Antonio Ubieto en el seu llibre «Orígens del Regne de València» explica que hi ha un document de Jaume I, dirigit al municipi de Barcelona. On el rei demanava que li enviaren pobladors cristians del Comtat de Barcelona al Regne de València, ja que necessitaven 100.000 barcelonins en el regne valencià. Una petició molt difícil de complir, ja que la ignorància fa que molta gent ignore que en aquella època, la població de Barcelona no arribava a 50.000. I la demografia de l'època és inqüestionable, Regne d'Aragó més d'un milió d'habitants i Castella més de cinc. Si tenim en compte que ja havien anat molts catalans a Mallorca, és impossible que vingueren  majoritàriament barcelonins a València. 

I que parlaven els aragonesos? L'aragonés medieval és la llengua romanç que es parlava en el Regne d'Aragó en l'edat mitjana o dialecte aragonés medieval, és el precursor de l'actual aragonés. Sent Aragó una zona pont entre el domini lingüístic castellà i l'occità, no és d'estranyar la coincidència de bona part el lèxic aragonés, degué presentar una gran afinitat amb l'occità. Pel que fa al  llemosí o llengua llemosina, va ser un terme que es va utilitzar a partir del segle XVI d. C. per a designar la llengua catalana, considerat un dialecte de l'occità. Actualment en algunes zones de l’altoaragonés i amb prou faenes es manté la llengua aragonesa medieval. Però amb els anys, l’influencia del Castellà «com a València» de finals de l'edat mitjana, el lèxic aragonés va evolucionar, poquet a poquet fins a posicions més concordes amb els dialectes hispànics. I hui a Aragó majoritàriament es parla l'idioma de Castella.

I per a finalitzar, a diferència de l'actual català, la llengua valenciana sempre ha sigut considerada una llengua romanç pròpia del poble valencià. Només en el segle XX, ha començat una annexió per part del nacionalisme català, a base de mentides i manipulacions de la història, per a fer creure que els catalans que van vindre amb Jaume I, ens van portar la llegua i la seua cultura i per tant els valencians som “valencians catalans i la nostra llengua el valencià català”. Tot amb una intenció, crear una països catalans que mai han existit i que el 80% dels valencians rebutgen. 

dimarts, d’agost 04, 2020

¿Els valencians descendim de colons i repobladors catalans?

Este vídeo analitza els cognoms valencians genèticament per a demostrar que els valencians no vam ser colonitzats pels catalans, com així ho demostren estudis fets per universitats estrangeres.
 

diumenge, de juny 21, 2020

Història d'una mentida

Per a que no hi haja dubtes, l'única cosa que busque amb este article és la veritat, qualsevol que siga, m'agrade o no. Sóc capaç de rectificar en les meues conclusions, quan la publicació d'altres textos així ho aconselle. Ja que ningú estem en possessió de la veritat absoluta. A més desitge subratllar que la mentida, és una arma molt poderosa. Hui dia l'estratègia de comunicació dels partits polítics i preferida per molts, és la difamació i l'engany. I les xarxes socials i certs mitjans de comunicació són les armes per a difondre els coneguts com “fake news”. És un tipus de Bulo, difós a través de portals de notícies, premsa escrita, ràdio, televisió i xarxes socials. L'objectiu no és informar...si no desinformar, es dissenyen i emeten amb la idea d'enganyar i confondre. Però abans d'Internet i de les xarxes socials, també s'usava la mentida com a arma política; Per al nazi Göbbels, «una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat».

 D'igual manera, el nacionalisme separatista català i els seus acòlits (seguidors) valencians, estan usant les mentides per a canviar la història. Hi ha una estratègia clara de grups organitzats, de crear una història plena de falsedats, on els catalans han tingut una gran importància en la creació del Regne de València i en la cultura del poble valencià. A més, ho han tingut sempre molt clar, que si volien canviar la mentalitat dels valencians, havien de començar pels més joves i per això el seu primer objectiu van ser els xiquets i adolescents valencians, per a adoctrinar-los en el catalanisme des de l'educació primària. 

Desitge subratllar, que en esta segona entrada, no tracta solament sobre un conflicte lingüístic. Sinó que va molt més enallà de ser un problema de llengua, tracta de la supervivència cultural d'un poble. El nacionalisme ha mentit, ha tergiversat la història i camuflat els seus autoenganys sota una espessa capa de propaganda populista i un nacionalisme identitari. Inculcant la idea d'uns països catalans que mai han existit. Segons la seua visió de la història, amb Jaume I van venir majoritàriament catalans, que es van assentar al llarg de la costa. I en menor quantitat i en aquest ordre, aragonesos, castellans, navarresos i uns altres, que es van assentar a l'interior.
    Però la realitat és una altra i posa a cadascun en el seu lloc. Indiscutiblement , els catalans que van venir a la conquesta de València eren molt pocs. I és fàcil de demostrar, simplement amb la demografia de l'època de la conquesta. A més, Antonio Ubieto en el seu llibre “Orígens del Regne de València” l'explica molt bé; fa dos segles que es va publicar un document molt interessant de Jaume I, dirigit al municipi de Barcelona. El rei demanava que se li enviaren pobladors desheretats cristians per a assentar-los en el Regne de València ja que eren pocs els que hi havia i es necessitaven uns 100.000 barcelonins per a mantenir el domini cristià. Però difícilment podien enviar tal quantitat de persones a València, quan segons els més optimistes la població de Barcelona en l'època de Jaume I no superava els 50.000 habitants, fins i tot alguns ho rebaixaven a 35.000. 


La mentides al descobert… 
1. El Llibre del Repartiment del Regne de València, era el registre on s'anotava per ordre del rei Jaume I, el lliurament de cases i terres als aragonesos, catalans, navarresos, anglesos, hongaresos italians i francesos que van participar en la conquesta de València de 1238. El pitjor i el que més m'indigna, és que un tal Pròsper de Bofarull i Mascaró, barceloní i director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, va ser qui en 1847, va reescriure el Llibre del Repartiment, eliminant cognoms aragonesos, navarresos, castellans etc. i inventant-se cognoms catalans per a fer creure que el paper que van tenir en la conquesta del Regne de València en 1238, va anar molt més important del que en realitat va ser.

2. Segons un document procedent de la Gran Enciclopèdia Aragonesa (GEA 2003) Sobre la senyera quadribarrada diu: Deuen, per a començar, descartar-se sistemàticament totes les elucubracions que insistisquen específicament en este caràcter «català» perquè, en termes de correcció científica i historie-gràfica, no pot acceptar-se una altra cosa que el concepte del «barceloní», i entès este com a al·lusiu a la Casa Comtal de Barcelona, perquè el terme i la noció mateixa de Catalunya són molt posteriors a l'origen dels problemes que concerneix este símbol.

 3. Països Catalans, este terme va ser encunyat per un intel·lectual valencià, Joan Fuster, que va publicar un assaig literari en 1962, Nosaltres els valencians “considerada la Bíblia del catalanisme” en el qual afirma: “Els valencians de la zona catalana han de lluitar pel que és el seu únic futur normal: els Països Catalans.” Curiosament en una enquesta realitzada en 2017, va revelar que el 94% dels valencians rebutjaven que la Comunitat Valenciana poguera formar part d'eixos Països Catalans. D'altra banda, quan la Corona d'Aragó es va unir a Barcelona en el segle XII, no solament va aportar els territoris de Navarra, Sardenya, Montpeller o Nàpols, entre altres, sinó també territoris que ara Catalunya defensa com a seus. És a dir, que s'han agenciat els nacionalistes regions que en realitat no van anar mai seus, si no de la Corona d'Aragó. 

 4. La relació històrica entre València i Catalunya abans del naixement de l'Espanya moderna, es va articular a través de l'expansió de la Corona d'Aragó al llarg del segle XIII, però mai directament ni amb una relació de vassallatge dels valencians cap als catalans. És més, València va conservar el seu estatus de Regne (atorgat després de la conquesta de Jaume I dels antic taifes musulmans de Dénia i València en el segle XIII), mentre que Catalunya va continuar sent un Principat, el senyor del qual era el rei de la Corona d'Aragó. Per a acabar de desmuntar el mite, resulta que els registres documentals respecte al Regne de València són més antics que els que fixen l'existència del Principat de Catalunya. Així, el Regne de València va ser creat pel rei Jaume I el Conqueridor en 1238. No obstant això, i encara que el Principat català ja existia abans com a concepte (el terme s'usava des del segle XI per a referir-se als comtats de Barcelona, Girona i Osona), la primera referència escrita al Principatus Cathaloniae no arriba fins a l'any 1350, en la convocatòria de les Corts de Perpinyà, presidides pel rei Pere IV el Cerimoniós. 

5. Una altra mentida, és agenciar-se el Segle d'Or de les Lletres Valencianes i en llengua valenciana. Com a propi dels catalans, però el “Segle d'Or de les Lletres catalanes” mai va existir. A més, la valenciana va ser la primera llengua llatina d'Europa, que va gaudir d'aquest privilegi, fins i tot abans del segle d'Or de Llengua Castellana o espanyola. 

 6. Sobre la «llengua» Com és que podem entendre'ns amb catalans i balears? segons la propaganda del nacionalisme separatista català, és «gràcies als catalans que van arribar massivament amb Jaume I». Però en realitat no es pot saber amb certesa com va ser la primera llengua. El que els lingüistes han pogut rastrejar és l'existència d'una molt important, originària del centre d'Europa coneguda com a indoeuropea. Esta llengua es va expandir cap a l'Índia, on va desenvolupar el sànscrit: i cap a la resta d'Europa on van florir llengües aparentment tan diferents entre si com el grec, l'alemany, l'anglès, el rus i l'eslovac. Entre elles es trobava el llatí, parlat en la Península Itàlica, que va donar origen a les llengües romanços: castellà o espanyol, el provençal, el francès, el gallec-portuguès, el valencià, romanès etc. 
    I no esmente al català, perquè ho considere un dialecte del francès provençal, que més tard es mescla amb el castellà. No obstant això, encara que el castellà i altres llengües han heretat moltes de les característiques del llatí, la diferència amb les altres llengües romanços són evidents. Mes tard després de la caiguda de Roma, van aparèixer tribus barbares: vàndals, alans, suevos i els més important va ser la dels visigots. i on els àrabs van ser protagonistes, com a fenicis, grecs, celtes etc. una multitud de pobles van passar o es van quedar en la península i les nostres llengües de tots alguna cosa hem heretat. No podem oblidar que les llengües estan vives i evolucionen amb el temps. I els catalans o millor dit, els "nacionalistes separatistes" no poden eliminar una llengua pròpia dels valencians, amb l'única intenció de crear una utopia, que només està en ment d'uns quants fanàtics, plens odi cap a Espanya. 

 6. En la dècada dels anys trenta del segle XX el professor català Jaume Vicens Vives, afirmava que la historiografia catalana repetia les rondalles, mantenia els equívocs i perseverava en els tòpics còmodes i perillosos. Més tard va mantenir que una part de la història de Catalunya s'havia falsejat. Percebia que s'estava gestant l'últim part de la historiografia catalana de l'època romàntica i subratllava que una «Catalunya falsa» protagonitza l'època de la conquesta dels territoris en què Jaume I va constituir el regne de València. Una «Catalunya falsa» prolonga uns inexistents continguts nacionalistes fins a la població d'Oriola. Una «Catalunya falsa» fa catalans a il·lustres personalitats valencianes de les diferents branques del saber i s'apropia de monuments artístics, de la nostra ceràmica, la nostra música, etc., canviant el seu origen i procedència. 

Per a acabar, la historiografia valenciana i els sectors socials han de reaccionar contra les seqüeles d'eixe  nacionalisme romàntic català implantat en l'actual Comunitat Valenciana, perquè s'està introduint una part de la historiografia romàntica catalana en el nostre àmbit territorial autonòmic que manipula la formació històrica i cultural de la personalitat valenciana. No m'estendré més perquè no acabaria mai. Però sent molta tristesa, veure com la manipulació i mentides sobre la nostra història, està sent donada suport per valencians/as, pocs…però n'hi ha. Disposats a perdre la seua identitat com a poble a favor del català.

Enllaç a les fonts: 

 las provincias.es

Entrada destacada...

Comtat de Barcelona

El Comtat de Barcelona va ser el més important d'una série de comtats que els reis francs tenien en la península ibèrica i que es denomi...