Ves al contingut principal

Entrades

Plaça d'Alfons el Magnànim "El Parterre" .

En la plaça d'Alfons el Magnànim més coneguda com el Parterre, construït sobre uns solars existents en l'antiga plaça de la Duana, la data aproximada de construcció d'estos jardins és l'any 1850. Ací es troba l'estàtua en honor al Rei Jaume I va ser inaugurada, després de molts retards per falta de recursos econòmics, el 20 de juliol de 1891. Com a moltes idees, va sorgir organitza en 1875 entorn de Teodoro Llorente, director de "Les Províncies". Els contertulians van pensar que València devia solemnitzar el sisè centenari de la mort del Rei conqueridor i van presentar un escrit a l'Ajuntament demanant l'erecció del monument, i signat per Teodoro Llorente, Vicente W. Querol, Eduardo Attard, Juan Reig i García, Feliciano Llorente, José Fernández Olmos, Vicente Graus, Aurelio Querol, Bernardo Ferrandis, Juan Navarro Reverter, Rafael Ferrer i Bigne i José Brel. Acceptada la proposta per l'Ajuntament es nomena una junta rectora del monument el 13…
Entrades recents

Conte tergiversat de Blancaneu i els set nans.

(Conte de Blancaneu tergiversat a la meua manera)
 Era una bella xiqueta, blanca com la neu, com el cabell negre i la careta ruboritzada, la seua mare "la reina" va morir en portar-la al món, anys més tard, el rei tornà a casar-se, donant-li una madrastra molt bella. Blancaneu era el nom de la xiqueta, i la seua madrastra, a més de bella, era molt bona. Però Blancaneu no la va veure amb bons ulls, ja que la veia com una intrusa. A més Blancaneu amagava un secret, un dia jugant pels passadissos del castell, va trobar una cambra a on guardaven trastos vells, hi havia un espill màgic capaç de dir-li quan reflectia la seua imatge si era la més bella del regne. Van passar anys i en créixer es va fer una jove molt bonica, amb el pas del temps també va créixer el seu odi fins a la seua madrastra. Blancaneu a més de bella era molt presumida i vanidosa, a més es creia la més bonica del regne.
Un dia li va preguntar a l'espill, qui era la m…

El secret de l'alquimista, de Francesc Gilaber.

L’autor Francesc Gilaber 'i Muñoz. Vaig néixer a Alcoi el 1976, una ciutat envoltada de muntanyes,entre el parc natural de la Font Roja i el de Serra de Mariola. Des de ben menut, em va atraure l’escriptura, i vaig començar a inventar històries d’aventures, intriga i misteri, protagonitzades per pirates, exploradors, detectius. Llibre: El secret de l'alquimista L'editorial es Bromera que se en contra a (Alzira).

Al principi en el pròleg; l'autor ens conta, que durant un viatge per la Toscana italiana en una llibreria molt antiga, es va trobar per casualitat, la traducció d’una història escrita per un valencià del segle XV que va narrar una curiosa aventura de la seua joventut, el secret de les transformacions i com va influir tot allò en la seua vida. El llibre tracta del cavaller Ventalluny que arriba malferit a les portes de la casa de Jordi en cerca d'ajuda. L'atracció que e…

Ortografia i pronunciació «L'alfabet».

La principal expresió de qualsevol llengua viva és la seua manifestació. El vessat oral de les llengües es caracteritza per la seua versalitat i espontaneïtat. El codi oral, efectivament és tota una sèrie d’alternatives que estan en funció de com, quan, on, amb qui i qui realitza l’acte de parla. I així, la llengua oral presenta diversos nivell, d’ús, varietats socials i registres.   La llengua escrita, per contra, disposa d’un ventall de possibilitats molt més restringit: no pot omplir les función que li són encomanades a la llengua oral i, en definitiva es veu sotmesa a una sèrie de condicionament que li resten versalitat i naturalitat. En escriure utiletzem amb lletres, també anomenades grafies.  No totes les llengües, utiletzen exactament les mateixes grafies, sinó que fins i tot, en el cas de llengües molt emparentades poden haver-hi certes diferències a l’hora d’establir les grafies emprades per cada llengua en concret. Al conjut de totes les grafies/lletres d’una llengua se l’…